El siglo IV representa un giro decisivo en la historia del cristianismo: de ser una fe perseguida pasó a convertirse en religión reconocida, primero legalmente y luego como oficial del Imperio romano. Este proceso fue complejo y gradual, con etapas de abierta hostilidad y de creciente aceptación, tanto en Oriente como en Occidente. Durante los primeros años del siglo, bajo Diocleciano y el resto de la Tetrarquía, se produjo una de las persecuciones más sistemáticas contra los cristianos. Sin embargo, uno de esos mismos gobernantes, Galerio, dio el primer paso hacia la tolerancia con su edicto del 311. Constantino amplió esta apertura con el Edicto de Milán en el 313. La Iglesia no solo fue tolerada, sino que empezó a desempeñar un papel activo en la vida política y social del Imperio, pese a los desafíos internos, como el arrianismo, defendido por Constancio II. El intento de Juliano por restaurar una especie de paganismo tradicional fue efímero y no logró revertir el avance cristiano. A partir de Teodosio, la Iglesia alcanzó una posición de privilegio: se benefició de exenciones fiscales y de la protección del Estado, mientras que los paganos y los herejes eran cada vez más marginados. Al finalizar el siglo, la alianza entre Iglesia y Estado era sólida. Los obispos ganaron poder e influencia, favoreciendo la cristianización de los espacios sagrados y urbanos. Así, el siglo IV no solo vio el reconocimiento legal del cristianismo, sino su transformación.El segle IV representa un gir decisiu en la història del cristianisme: de ser una fe perseguida va passar a convertir-se en religió reconeguda, primer legalment i després com a oficial de l'Imperi romà. Aquest procés va ser complex i gradual, amb etapes d'oberta hostilitat i de creixent acceptació, tant a Orient com a Occident. Durant els primers anys del segle, sota Dioclecià i la resta de la tetrarquia, es va produir una de les persecucions més sistemàtiques contra els cristians. No obstant això, un d'aquests mateixos governants, Galeri, va fer el primer pas cap a la tolerància amb el seu edicte del 311. Constantí va ampliar aquesta obertura amb l'edicte de Milà en 313. L'Església no sols va ser tolerada, sinó que va començar a exercir un paper actiu en la vida política i social de l'Imperi, malgrat els desafiaments interns, com l'arrianisme, defensat per Constanci II. L'intent de Julià per restaurar una espècie de paganisme tradicional va ser efímer i no va aconseguir revertir l'avenç cristià. A partir de Teodosi, l'Església va aconseguir una posició de privilegi: va rebre exempcions fiscals i protecció de l'Estat, mentre que els pagans i heretges eren cada vegada més marginats. En finalitzar el segle, l'aliança entre Església i Estat era sòlida. Els bisbes van guanyar poder i influència, afavorint la cristianització dels espais sagrats i urbans. Així, el segle IV no sols va veure el reconeixement legal del cristianisme, sinó la seua transformació.